Ania Nowak

12. 9. – 29. 10. 2017

Matters of Touch

Matters of Touch

Matters of Touch

Recerca performativa

Divendres i dissabtes

Investigación performativa

Viernes y sábado

Research performance

Fridays and Saturdays

17:30 – 20:30
 

Arts Santa Mònica

La Rambla, 7
De dimarts a dissabtes d’11 a 21 h
Diumenges i festius d’11 a 17 h
Dilluns tancat

La Rambla, 7
De martes a sábado, de 11 a 21 h
Domingos y festivos, de 11 a 17 h
Lunes cerrado

La Rambla, 7
Tuesday to Saturday, 11 am to 9 pm
Sundays and holidays, 11 am to 5 pm
Closed on Monday

Hola

Aquest és el primer email i resulta que us escric a vosaltres perquè en això del gènere epistolar (necessitem un nom nou per referir-nos als emails que ens enviem i la seva possibilitat com a gènere literari) sol haver-hi algú a qui s’adrecen les paraules. Volíem parlar de l’amor, entre altres coses. Però, pel que fa a l’amor en si mateix, amb qui se n’ha de parlar? A qui s’ha d’adreçar aquesta energia?

En el “vosaltres” trobo un genèric: vosaltres sou també un “nosaltres” i, en aquest plural, el que pretenc és enviar emails d’amor a algú que no sigui un “tu” específic. No vull enviar aquests emails a un suposat ésser estimat, únic, irrevocable i monolític. Molt menys que això acabés en ‘‘una altra dona enamorada que escriu sobre un tipus’’.

Es podria dir d’una altra manera: hi ha alguna manera de parlar entre nosaltres d’amor i complir, alhora, el test de Bechdel? El test de Bechdel proposa això: dues dones o més parlant entre elles i d’alguna cosa que no sigui un paio.

Emails d’amor

He estat buscant autores que escrivissin cartes d’amor. Hi ha alguna cosa en el fet d’escriure cartes d’amor que es repeteix. S’escriuen i es llegeixen quan la persona a qui van adreçades no hi és. Això és obvi. Escriure comença, doncs, amb una absència: escric perquè no ets aquí.

Tinc moltes ganes de llegir I’m very into you, una recopilació dels emails entre Kathy Acker i McKenzy Wark. (Ja, jo tampoc sabia qui era McKenzy Wark. M’agrada molt quan em trobo que conec millor una dona que les seves parelles o amistats masculines. Wark és un escriptor i un acadèmic, només cal esmentar-ne això.)

D’I’m very into you només n’he llegit algun fragment en línia. Encara no he pogut llegir tot el llibre. Però hi ha emails de la Kathy en què es veu la seva vulnerabilitat: la necessitat de reafirmació i el desvergonyiment i la manca de pudor amb què es demanen les coses quan estàs una mica desesperada.

Sempre hi ha un punt d’estranyesa quan veus que una dona forta i potent se sent fràgil i perd el nord quan s’enamora. En la Kathy Aker, igual que en moltes altres escriptores, hi ha aquesta doble presència de força i fragilitat.

A Empire of senseless, Acker parla així: «no follis amb mi! Si folles amb mi, t’enviaré una carta d’amor. No vols que t’enviï una carta d’amor. Saps què és una carta d’amor? És una bala. Si reps una carta d’amor meva, ja n’ets; reps una carta d’amor meva i ets mort!»

M’agraden les escriptores que perden el cap en algun moment. Que s’enamoren i s’obsessionen, flaquegen en la seva integritat i la seva seguretat. Les ties que no esquiven res: enfronten. Em donen més pau elles que les bones noies, les discretes i temperades que escriuen net, sense deixar veure la més mínima degradació. No em serveixen de model de conducta les persones que saben aplacar la vida amb teoria i conceptes, sota convencions. Necessito veure que algú es desborda, ensopega, cau en el fang i, tanmateix, torna al ring, torna a lluitar. El feminisme serveix, desconstrueix, dona un altre to a les coses. Però hi ha alguna cosa que m’interessa quan les emocions desborden la teoria.

I caus.

Paul B. Preciado, a Happy Valentine o La estadística es más fuerte que el amor, dos articles publicats després de deixar-ho amb la seva xicota, parla de quan l’amor —i el seu final o la seva absència— et fot. Encara que siguis filòsof, encara que siguis Paul B. Preciado.

Quan la vida és un camp de flors normatives —quan mai xoca contra el mur de la normalitat perquè resulta que s’hi viu dins—, el relat sobre una mateixa sol ser net. No hi ha brutícia sota les ungles, ni sang, ni fluids mentre s’escriu. Quan es viu en el confort, quan les teves necessitats estan socialment cobertes i la teva presència al món legitimada, les rebequeries d’amor poden semblar caricatures. Un passatemps per a persones avorrides i sense problemes reals. Res més allunyat de la realitat: com més fotuda i desarmada estàs, quan més et trenca en mil trossos un context, com més vulnerable ets dins un sistema, més importa l’amor, coi. Si la teva estructura és fràgil, si les seves parets no són sòlides i tot s’alça sobre columnes paupèrrimes en un sol inestable, més important és el compromís amb els altres. Més necessites cuidar i que et cuidin, sostenir acompanyada. I en aquests casos, qualsevol esquerda en la teva estructura pot fer que tot s’esfondri.

Som boges, obsessives, exagerades, histèriques, infantils o bandarres trasbalsades quan ens sentim ferides en l’amor o quan ens defensem de les seves conseqüències a cops de puny. Quan per amor som incapaces de salvar-nos a nosaltres mateixes: actuar, continuar produint i ser eficients.

M’agradaria saber-ho enfocar d’una manera diferent, ja que la idea de ser improductiva pot ser una forma de resistència al sistema. El fet de no ser útil per a l’engranatge del capitalisme no ha de ser res necessàriament dolent. Que aquesta improductivitat fos només en relació amb el sistema i no cap a una mateixa. Que d’aquest ensorrament sortissin llaços més forts amb les amigues, pactes més sòlids amb una mateixa, més empatia. Que tot allò plorat servís per drenar i cauteritzar la ferida. Sortir renovada i més sàvia, més guerrera.

Si alguna cosa s’aprèn d’una mateixa a base de caure i equivocar-se és que amb els dimonis interiors és millor asseure-s’hi al sofà a xerrar. Tenir-hi tractes. Si es neguen o es pretén que no hi són, només aconsegueixes convertir-te en un fantasma de tu mateixa. Per tal de re-conèixer-se cal saber què és el que et dol i a què tems, tant com saber què vols i què pots. Per explorar necessites un mapa en què s’indiquin les carreteres i els camins, però també els precipicis, els túnels i els sots.

Travessar això

L’espera de la resposta. L’abundància d’emails i la seva suposada rapidesa com a mitjà. Mirar compulsivament el mòbil per saber si t’han contestat. Que el cor et faci un salt quan et sona una notificació. Que dos segons després t’aixafi una onada de tristesa quan veus que era una notificació del Candy Crush.

Com patim. Penèlope, fundadora de l’espera femenina. Teixint i teixint mentre l’heroi viu aventures: descobrint món. Aquesta desesperació: el telèfon que no sona, la carta que no arriba. I quan arriba, que sigui una merda. Que digui coses fútils i calli allò important. A I love Dick, Chris Kraus escriu compulsivament a un home que li envia com a resposta una fotocòpia d’una carta adreçada al seu marit. Amb el seu nom mal escrit: Kris, i no Chris.

Us n’adoneu? Estic parlant d’amor cap a una persona. Potser podríem esquivar el test de Bechdel si ens referíssim a l’amor lèsbic. Potser. Però tampoc sortiríem de la idea d’algú especial i únic. Algú a qui dispensar amor de forma intensa i centralitzada. Algú a qui oferir tota la teva energia. Tot el teu cos. Tot el teu desig. Parlar de l’amor sense passar per allò romàntic —la monogàmia i aquesta gran desfilada de codependències que implica sovint el fet d’estar enamorada— em sembla una postura que eludeix una part important del tema.

Escrivint això pretenc caure, tocar fons i alçar el cap sense negar si n’és de fotut, enfonsar-se. Però que difícil és escriure sobre coses que et passen i et foten. Travessar això i que en surti un text.

Forats blancs

Ens hem escoltat parlar entre nosaltres de l’amor romàntic com un forat en què caus, un pou. Una cosa que t’aïlla, tant per bé com per mal: estàs tan aïllada del món follant una setmana sencera amb algú com quan tot s’ensorra i sortir del llit sembla un repte insuperable. Encara que el teu cos reaccioni de manera diferent als dos tipus d’intensitat amorosa. En el primer, la teva cara és alegre i està relaxada per les endorfines. En el segon cas, plorar a totes hores t’infla els ulls. Aquesta cara d’os rentador congestionat que et queda. Aquest cos adolorit que s’arrossega per habitacions i llocs com si no hi fossis.

Podríem pensar que caure és una cosa que passa inevitablement. En tota la matèria es compleix la llei de la gravetat. Fa anys, quan estava feta pols per una relació, una amiga em va enviar una història extreta d’El llibre tibetà de la vida i la mort. Segurament la faula s’ha traduït de manera barroera a l’estil occidental, limitada per allò formal i funcional. En la versió original tibetana, probablement tot és més ambigu i, per tant, universal. Però us la passo de totes maneres, perquè parla de caure i de forats:

Baixo pel carrer.
Hi ha un sot profund a la vorera.
Hi caic.
Estic perdut… Em sento impotent.
No és per culpa meva.
Trigo una eternitat a sortir-ne.

Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un sot profund a la vorera.
Fingeixo que no el veig.
Hi torno a caure.
No em puc creure que sigui al mateix lloc.
Però no és culpa meva.
Encara trigo molt de temps a sortir-ne.

Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un sot profund a la vorera.
Veig que hi és.
De totes maneres, hi caic… ja és un hàbit.
Tinc els ulls ben oberts.
Sé on soc.
És culpa meva.
En surto immediatament.

Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un sot profund a la vorera.
Hi passo pel costat.

Baixo per un altre carrer.

La meva pregunta seria si hi ha alguna forma d’estar bé dins el forat, si s’hi pot caure deliberadament sabent que entrar-hi i sortir-ne és cosa teva. I que, potser, dins un sot de vegades hi pots estar bé i treure’n coses interessants. Pedres precioses.

El forat posa en dubte la superfície: és la part que falta i que fa possible pertorbar la direcció única. Heu sentit parlar dels forats blancs? En astrofísica, el forat blanc es refereix a un objecte hipotètic que és el contrari del forat negre, molt més conegut. Similar al negre, el forat blanc és una fractura de l’espaitemps. Però, a diferència del primer i en oposició a aquest, no absorbeix l’energia, sinó que l’allibera de manera contínua. El forat blanc apareix sobre la superfície del temps. El que a mi m’agradaria seria que estar enamorada fos com un forat blanc. Abraçar la situació. Ser capaç d’alterar l’espaitemps, però sense ser absorbida. Poder expandir, alliberar energia, transformar-la perquè sigui capaç de moure el món, inclòs el propi.

Deixa que s’escorri primer

Fa anys (ho calculo i n’han passat gairebé deu… L’espaitemps colpeja novament) vaig ser en un dels casaments d’Annie Sprinkle amb la terra. Ella i la seva parella humana, Beth Stephens, recorrien ciutats del món fent cerimònies de casament per casar-se amb elements de la terra: l’aigua, allò vegetal, allò mineral… A Barcelona va tenir lloc la silver wedding, amb els metalls de la terra. El dress code era portar alguna cosa de color platejat.

Annie Sprinkle, mare del postporno i autora de moltes cites que faig servir sovint, està proposant una modificació d’allò eròtic i del desig amb el concepte d’Ecosex. Tenir relacions eròtiques amb la natura. I no, noies, això no es limita al clàssic cogombre o vegetal de forma fàl·lica. L’Ecosex fuig precisament d’aquestes nocions genitals, del coitcentrisme i d’altres pilars d’allò que s’entén per sexe i plaer. Ecosex és, entre moltes altres coses, el plaer de nedar despullada i assecar-te la pell amb el vent i el sol. La sensació del teu cos quan t’estires sobre l’herba o la sorra o quan toques la neu. Que et vingui de gust mullar-te i et descalcis parada sota la pluja a l’estiu. Menjar síndria o qualsevol fruita sucosa deixant que se’t mullin les mans i que regalimi des de la comissura dels llavis fins al coll. El plaer de pixar a l’aire lliure i, si ets a Barcelona, fins i tot al carrer. Encara que sigui il·legal (més morbositat, mira). El plaer de sentir l’aire sobre la pell, sobre el cony al descobert mentre fas pipí. El contacte amb la natura no entén de gèneres, identitats o races, ni de formes o funcions corporals.

A l’escola primària, a classe ens van ensenyar com es reproduïen les plantes. A l’hora del pati, una amiga i jo “jugàvem” a fer que les plantes es reproduïssin. Agafàvem el pol·len d’una i el fregàvem al pistil d’una altra. En aquesta època ja sospitàvem que la reproducció de les plantes tenia algun tipus de vincle amb la dels animals. Recordo haver sentit un cert plaer mentre fèiem aquest procés aparentment innocent amb les plantes. El mateix plaer que quan jugava a fer que en Ken i la Barbie ho feien. Una sensació similar a quan fullejava els còmics eròtics (mal) amagats pels adults a casa meva. De vegades, el plaer no ha de ser necessàriament propi ni ha de passar per una mateixa perquè resulti plaent. La idea de plaer és agradable en si mateixa.

En un tuit, Annie Sprinkle deia alguna cosa així com: «si tens relacions sexuals amb la natura, deixa que s’escorri la primera». Abans de res, generositat. La idea d’amant i del seu cos-matèria com una cosa que cal cuidar, no com un recurs que s’ha d’explotar. Això és important: l’amor com a forma de generositat.

Travessar això

Revertir l’embruix. Donar forma a aquesta energia absorbida per un reflex. No vull donar una cosa que no tinc a algú que no me l’ha demanat. Vull que això sigui una inversió en mi mateixa. En nosaltres.

El compromís i l’exclusivitat no són el mateix. Crec que aquest principi ha estat discutit en diversos blogs i llibres sobre feminismes i relacions sexoafectives no hegemòniques. Podem col·lectivitzar el nostre compromís? I el nostre desig? Crec en la necessitat de fer-nos responsables de com estimem. Ser conseqüents. Fer d’això una comunitat.

Hola

Este es el primer email y resulta que os escribo a vosotras porque en esto del género epistolar (necesitamos un nombre nuevo para referirnos a los emails que nos mandamos y su posibilidad como género literario) suele haber alguien a quien se dirigen las palabras. Queríamos hablar del amor, entre otras cosas. Pero, en cuanto al amor en sí, ¿a quién hablar? ¿A quién dirigir esa energía?

En el “vosotras” encuentro un genérico: vosotras sois también un “nosotras” y, en este plural, lo que busco es dirigir emails de amor a alguien que no sea un “tú” específico. No quisiera dirigir estos emails a un supuesto ser amado, único, irrevocable y monolítico. Mucho menos que esto acabara en “otra mujer enamorada escribiendo sobre un tipo”.

Se podría decir de otra manera: ¿hay alguna manera de que hablemos entre nosotras de amor y cumplir, a la vez, el test de Bechdel? El test de Bechdel propone esto: dos mujeres o más hablando entre ellas y de algo que no sea un tío.

Emails de amor

He estado buscando autoras que escribiesen cartas de amor. Hay algo en el hecho de escribir cartas de amor que se repite. Se escriben y se leen cuando la persona a quien van dirigidas no está. Esto es obvio. Escribir empieza, pues, con una ausencia: escribo porque no estás aquí.

Tengo muchas ganas de leer I’m very into you, una recopilación de los emails entre Kathy Acker y McKenzy Wark. (Ya, yo tampoco sabía quién era McKenzy Wark. Mola cuando conoces mejor a una mujer que a sus parejas o amistades masculinas. Wark es un escritor y un académico, solo mencionar esto.)

De I’m very into you solo he leído algún fragmento online. Aún no he podido leer el libro entero. Pero hay emails de Kathy en los que se ve su vulnerabilidad: la necesidad de reafirmación y el descaro y la falta de pudor con los que se piden las cosas cuando estás un poco desesperada.

Siempre hay un punto de extrañeza cuando ves que una mujer fuerte y potente se siente frágil y pierde el norte cuando se enamora. En Kathy Aker, como en muchas otras escritoras, hay esa doble presencia de fuerza y fragilidad.

En Empire of senseless, Acker habla así: «¡no folles conmigo! Si follas conmigo, te voy a mandar una carta de amor. No quieres que te mande una carta de amor. ¿Sabes qué es una carta de amor? Es una bala. Estás jodido si recibes una carta de amor mía; ¡recibes una carta de amor mía y estás muerto!»

Me gustan las escritoras que pierden la cabeza en algún momento. Que se enamoran y se obsesionan, flaquean en su integridad y su seguridad. Las tías que no esquivan nada: enfrentan. Me dan más paz ellas que las buenas chicas, las discretas y templadas que escriben limpio, sin asomar la más mínima degradación. No me sirven de modelo de conducta las personas que saben aplacar la vida con teoría y conceptos, bajo convenciones. Necesito ver que alguien se desborda, tropieza, cae en el barro y, sin embargo, vuelve al ring, pelea de nuevo. El feminismo sirve, desconstruye, pone otro tono a las cosas. Pero hay algo que me interesa cuando las emociones desbordan la teoría.

Y caes.

Paul B. Preciado, en Happy Valentine o La estadística es más fuerte que el amor, dos artículos publicados después de dejarlo con su novia, habla de cuando el amor —y su final o su ausencia— te jode. Aunque seas filósofo, aunque seas Paul B. Preciado.

Cuando la vida es un campo de flores normativas —cuando nunca choca contra el muro de la normalidad porque resulta que se vive dentro de ella—, el relato sobre una misma suele ser limpio. No hay mugre bajo las uñas, ni sangre, ni fluidos mientras se escribe. Cuando se vive en el confort, cuando tus necesidades están socialmente cubiertas y tu presencia en el mundo legitimada, las pataletas de amor pueden parecer caricaturas. Un pasatiempo para personas aburridas y sin problemas reales. Nada más alejado de la realidad: cuanto más jodida y desarmada estás, cuando más te rompe en mil pedazos un contexto, cuanto más vulnerable eres dentro de un sistema, más importa el amor, joder. Si tu estructura es frágil, si sus paredes no son sólidas y se alza todo sobre columnas paupérrimas en un suelo inestable, más importante es el compromiso con los demás. Más necesitas cuidar y que te cuiden, sostener acompañada. Y en estos casos, cualquier grieta en tu estructura puede hacer que todo se derrumbe.

Somos locas, obsesivas, exageradas, histéricas, infantiles o zorras desquiciadas cuando nos sentimos heridas en el amor o cuando nos defendemos de sus consecuencias a puñetazos. Cuando por amor somos incapaces de salvarnos a nosotras mismas: actuar, continuar produciendo y ser eficientes.

Me gustaría saber darle un giro a esto, ya que la idea de ser improductiva puede ser una forma de resistencia al sistema. No tiene por qué ser malo el no ser útil para el engranaje del capitalismo. Que esa improductividad fuese tan solo en relación al sistema y no hacia una misma. Que de ese desmoronamiento salieran lazos más fuertes con las amigas, pactos más sólidos con una misma, más empatía. Que todo lo llorado sirviera para drenar y cauterizar la herida. Salir renovada y más sabia, más guerrera.

Si algo se aprende de una misma a base de caer y equivocarse es que con los demonios interiores es mejor sentarse en el sofá a charlar. Hacer tratos. Negarlos o pretender que no están ahí no hace más que convertirte en un fantasma de ti misma. Para re-conocerse hay que saber qué es lo que te duele y a qué temes, tanto como saber qué deseas y qué puedes. Para explorar necesitas un mapa en el que se indiquen las carreteras y los caminos, pero también los precipicios, los túneles y los baches.

Atravesar esto

La espera de la respuesta. La abundancia de emails y su supuesta rapidez como medio. Mirar compulsivamente el móvil para saber si te han contestado. Que te dé un salto el corazón cuando te suena una notificación. Que dos segundos después te aplaste un ola de tristeza cuando ves que era una notificación del Candy Crush.

Cómo sufrimos. Penélope, fundadora de la espera femenina. Tejiendo y tejiendo mientras el héroe está de aventuras: descubriendo mundo. Esa desesperación: el teléfono que no suena, la carta que no llega. Y cuando llega, que sea una mierda. Que diga cosas fútiles y calle lo importante. En I love Dick, Chris Kraus escribe compulsivamente a un hombre que le da por respuesta una fotocopia de una carta dirigida a su marido. Con su nombre mal escrito: Kris, y no Chris.

¿Os dais cuenta? Estoy hablando de amor hacia una persona. Quizás podríamos esquivar el test de Bechdel si nos refiriésemos al amor lésbico. Tal vez. Pero tampoco saldríamos de la idea de alguien especial y único. Alguien a quien dispensar amor de forma intensa y centralizada. Alguien a quien ofrecer toda tu energía. Todo tu cuerpo. Todo tu deseo. Hablar del amor sin pasar por lo romántico —la monogamia y ese gran desfile de codependencias que implica a menudo el hecho de estar enamorada— me parece una postura que elude una parte importante del tema.

Escribiendo esto pretendo caer, tocar fondo y salir a flote sin negar lo jodido que es hundirse. Pero qué difícil escribir sobre cosas que te pasan y te joden. Atravesar eso y que salga un texto.

Agujeros blancos

Nos hemos escuchado hablar entre nosotras del amor romántico como un agujero en el que caes, un pozo. Algo que te aísla, para lo bueno y lo malo: estás tan aislada del mundo follando una semana entera con alguien como cuando se te viene todo abajo y salir de la cama parece un reto insuperable. Aunque tu cuerpo reaccione de manera distinta a los dos tipos de intensidad amorosa. En el primero, tu cara es alegre y relajada por las endorfinas. En el segundo caso, llorar a todas horas te hincha los ojos. Esa cara de mapache congestionado que se te queda. Ese cuerpo dolorido que se arrastra por habitaciones y lugares como si no estuviese en ellos.

Podríamos pensar que caer es algo que ocurre inevitablemente. En toda la materia se cumple la ley de la gravedad. Hace años, cuando estaba hecha polvo por una relación, una amiga me mandó una historia extraída de El libro tibetano de la vida y la muerte. Seguramente la fábula ha sido traducida burdamente al estilo occidental, limitada por lo formal y lo funcional. En la versión original tibetana, probablemente todo es más ambiguo y, por lo tanto, universal. Pero os la paso igual, porque habla de caer y de agujeros:

Bajo por la calle.
Hay un hoyo profundo en la acera.
Me caigo dentro.
Estoy perdido… Me siento impotente.
No es por mi culpa.
Me lleva una eternidad salir de él.

Bajo por la misma calle.
Hay un hoyo profundo en la acera.
Finjo no verlo.
Vuelvo a caer dentro.
No puedo creer que esté en el mismo lugar.
Pero no es culpa mía.
Todavía me lleva mucho tiempo salir de él.

Bajo por la misma calle.
Hay un hoyo profundo en la acera.
Veo que está allí.
Caigo en él de todos modos… ya es un hábito.
Tengo los ojos bien abiertos.
Sé dónde estoy.
Es culpa mía.
Salgo inmediatamente de él.

Bajo por la misma calle.
Hay un hoyo profundo en la acera.
Paso por un lado.

Bajo por otra calle.

Mi pregunta sería si hay alguna forma de estar bien en el agujero, si se puede caer deliberadamente sabiendo que entrar y salir de ahí es cosa tuya. Y que, tal vez, dentro de un hoyo a veces puedes estar bien y sacar cosas interesantes. Piedras preciosas.

El agujero pone en duda la superficie: es la parte que falta y que hace posible perturbar la dirección única. ¿Habéis oído hablar de los agujeros blancos? En astrofísica, el agujero blanco se refiere a un objeto hipotético que es opuesto al agujero negro, mucho más conocido. Similar al negro, el agujero blanco se trata de una fractura del espacio tiempo. Pero, a diferencia del primero y en oposición a este, no absorbe la energía, sino que la libera de manera continua. El agujero blanco aparece sobre la superficie del tiempo. Lo que a mí me gustaría sería que estar enamorada fuese como un agujero blanco. Abrazar la situación. Ser capaz de alterar el espacio tiempo pero sin ser absorbida. Poder expandir, liberar energía, transformarla para que sea capaz de mover el mundo, incluido el propio.

Deja que se corra primero

Hace años (lo calculo y han pasado casi diez años… El espacio tiempo golpea de nuevo) fui a una de las bodas de Annie Sprinkle con la tierra. Ella y su pareja humana, Beth Stephens, recorrían ciudades del mundo haciendo ceremonias de boda para casarse con elementos de la tierra: el agua, lo vegetal, lo mineral… En Barcelona tuvo lugar la silver wedding, con los metales de la tierra. El dress code era vestir algo de color plateado.

Annie Sprinkle, madre del postporno y autora de muchas citas que utilizo a menudo, está proponiendo una modificación de lo erótico y del deseo con el concepto de Ecosex. Tener relaciones eróticas con la naturaleza. Y no, chicas, esto no se limita al clásico pepino o vegetal de forma fálica. El Ecosex escapa precisamente a estas nociones genitales, al coitocentrismo y otros pilares de lo que se entiende por sexo y placer. Ecosex es, entre muchas cosas, el goce de nadar desnuda y secarte piel con el viento y el sol. La sensación de tu cuerpo al tumbarse sobre la hierba o la arena o al tocar la nieve. Que te apetezca mojarte y te descalces parada bajo la lluvia en verano. Comer sandía o cualquier fruta jugosa dejando que se te empapen las manos y caigan chorretones desde la comisura de los labios hasta el cuello. El placer de mear al aire libre y, si me apuras —estando en Barcelona—, incluso en la calle. Aunque sea ilegal (más morbo, mira). El placer de sentir el aire sobre la piel, sobre el coño al descubierto mientras haces pis. El contacto con la naturaleza no entiende de géneros, identidades o razas, ni de formas o funciones corporales.

En la escuela primaria nos enseñaron en clase cómo se reproducían las plantas. En la hora del patio, una amiga y yo “jugamos” a hacer que las plantas se reprodujesen. Cogíamos el polen de una y lo frotábamos en el pistilo de otra. En esa época ya sospechábamos que la reproducción de las plantas tenía algún tipo de vínculo con la de los animales. Recuerdo haber sentido cierto placer al hacer este proceso aparentemente inocente con las plantas. El mismo placer que cuando jugaba a que Ken y Barbie lo hacían. Una sensación similar a cuando hojeaba los cómics eróticos (mal) escondidos por los adultos en mi casa. A veces el placer no tiene por qué ser propio o pasar por una misma para que resulte placentero. La idea de placer es placentera en sí misma.

En un tuit, Annie Sprinkle decía algo así como: “si tienes relaciones sexuales con la naturaleza, deja que se corra primero”. Ante todo, generosidad. La idea de amante y su cuerpo-materia como algo que cuidar, no como un recurso que explotar. Esto es importante: el amor como forma de generosidad.

Atravesar esto

Revertir el hechizo. Darle forma a esa energía absorbida por un reflejo. No quiero darle algo que no tengo a alguien que no me lo ha pedido. Quiero que esto sea una inversión en mí misma. En nosotras.

No es lo mismo compromiso que exclusividad. Creo que este principio ha sido discutido en varios blogs y libros sobre feminismos y relaciones sexoafectivas no hegemónicas. ¿Podemos colectivizar nuestro compromiso? ¿Y nuestro deseo? Creo en la necesidad de hacernos responsables de cómo amamos. Ser consecuentes. Hacer de esto una comunidad.

Hi

This is my first e-mail to you because in this kind of letter writing (we need a new name for referring to e-mails which we send each other and its possibility as a literary genre) there is usually somebody to write to. We wanted to speak about love, among other things. But, as for love itself, who do you speak to, who do you direct that energy at?

I find a generic in “you women”: you women are also “we women” and what I am looking for in this plural form is to write love e-mails to somebody who is not a specific “you”. I shouldn’t like to send these e-mails to one irrevocable and monolithic person who I thought I loved. Less so, as this would end in “another woman in love writing about a man.”

In other words, you could ask: Is there any way we women can talk among ourselves about love and at the same time pass the Bechdel test? The Bechdel test puts this forward: two or more women talking among themselves about something other than a man.

Love e-mails

I have been looking for authors who have written love letters. There is something about writing love letters which repeats itself. They are written and read when the person they are sent to is not there. This is obvious. So, writing begins with an absence: I write because you are not here.

I would really like to read I’ m very into you, a compilation of e-mails between Kathy Acker and McKenzy Wark. (I didn’t know who McKenzy Wark was either. It’s cool when you know a woman better than her partners or her male friends. Wark is a writer and an academic, just to let you know.)

I’ve only read a bit of I’ m very into you online. I still haven’t been able to read the whole book. But there are some of Kathy’s e-mails where you can see her vulnerability: the need for reaffirmation and the cheek and lack of shame with which you ask for things when you’re a bit desperate.

There is always something strange when you see a strong, powerful woman feeling weak and losing the plot when she falls in love. There is this twin presence of strength and fragility in Kathy Aker, as in many other female writers.

In Empire of senseless, Acker says: “don’t you fuck with me! You fuck with me and I’ll send you a love letter. You don’t want a love letter from me. You know what a love letter is? It’s a bullet. You are fucked if you get a love letter from me; you get a love letter from me and you are dead!”

I like women writers who lose their head sometimes. Who fall in love and become obsessed, and their integrity and security weaken. Women who do not dodge things: they face up to them. They make me feel more at ease than discreet, restrained good girls who write clean stuff without showing the slightest crudeness. People who know how to make life easy with theory and concepts through conventions are no good to me as a model of how to behave. I need to see somebody go over the top, trip up, fall into the mud and, nevertheless, get back into the ring and fight again. Feminism is useful, it deconstructs and puts another take on things. But there is something which interests me when emotions go beyond theory.

And you fall.

In Happy Valentine or Statistics are stronger than love, two articles published after finishing with his girlfriend, Paul B. Preciado speaks about when love - and the end or the absence thereof - fuck you up. Even if you are a philosopher, even if you are Paul B. Preciado

When life is a field of standard flowers – when nothing ever hits the wall of normality because you are living within normality – your story is usually clean. There is no dirt under the nails, no blood, no fluids while you write it. When you live in comfort, when your needs are covered socially your presence in the world is legitimate, tantrums over love can seem like cartoons. A hobby for bored people with no real problems. Nothing further from reality: the more fucked up and defenceless you are, the more a mess breaks you into a thousand pieces, the more vulnerable you are within a system, the more important love and shagging are. If your structure is fragile, if its walls are not solid and everything rests on very weak columns set in unstable ground, the more important compromise with the rest is. The more you need to take care and be taken care of, to be kept accompanied. And in these cases, any crack in your structure can cause everything to collapse.

We women are crazy, obsessive, exaggerated, hysterical, infantile or deranged vixens when we feel wounded in love or when we defend ourselves with our fists against its consequences. When we are incapable of saving ourselves from ourselves because of love: act, continue to produce and be efficient.

I should like to know how to turn this around, as the idea of being unproductive can be a form of resistance to the system. Not being useful to the wheels of capitalism is no reason for being bad. That unproductiveness should only be in connection with the system and not towards yourself. From that collapse should come stronger ties with friends, more solid agreements with yourself, more empathy. All the crying should help to drain and cauterize the wound. Come out of it renewed and wiser, more belligerent.

If you learn anything from yourself based on falling and being wrong it is that with inner demons it is better to sit on the sofa and have a chat. Make deals. Denying them or trying to pretend that they are not there only makes you a ghost of yourself. In order to get to know yourself again you have to know what is hurting you and what you are afraid of, as well as knowing what you want and what you can do. In order to explore you need a map showing roads and paths, but also precipices, tunnels and potholes.

Get over this

The hope of an answer. The abundance of e-mails and their alleged speed as a means. Looking compulsively at the mobile to see whether you’ve got an answer. Letting your heart skip a beat when you get a notification. Letting a wave of sadness flatten you when you see that it was a notification from Candy Crush.

How we suffer. Penelope, the founder of female hope. Weaving away while her hero was on his adventures: discovering the world. That desperation: the telephone that never rings, the letter that never comes. And when it comes, it’s shit saying futile things and keeping what is important quiet. In I love Dick Chris Kraus writes compulsively to a man who answers her with a photocopy of a letter addressed to her husband. With her name spelt wrongly: Kris, and not Chris

Do you see? I’m talking about love for a person. Perhaps we could skip the Bechdel test if we were to talk about lesbian love. Perhaps. But we would failt to get away from the idea of somebody special and unique. Somebody to give love intensely and in concentrated form to. Somebody to give your whole energy to. Your whole body. Your whole desire. To speak of love without touching on the romantic – monogamy and that great parade of co-dependencies which being in love often involves – seems to me a stance which avoids an important part of the subject.

Writing this I am trying to fall, touch the bottom and come up without denying what a bastard it is to sink. But how difficult it is to write about things which happen to you and fuck you up. Get over this and let a text come out.

White holes

We’ve heard talk among us women about romantic love being like a hole into which you fall, a pit. Something which isolates you for the good and for the bad: you are so isolated fucking somebody for a whole week when everything caves in on you and getting out of bed seems an unsurmountable challenge. Although, your body reacts differently to the two kinds of intensity of love. In the first case, your face is cheerful and relaxed because of the endorphins. In the second case, crying all hours makes your eyes swell up. That face like a congested raccoon that you are left with. That aching body dragged round rooms and places as if it was not in them.

We could think that falling is something that happens inevitably. Throughout the whole affair the law of gravity is observed. Years ago, when she had been shattered by a relationship, a friend sent me a story from The Tibetan Book of Living and Dying. The tale must have been roughly translated in the western style and limited by what is formal and functional. In the original Tibetan version, everything is probably more ambiguous and, therefore, universal. But I’m passing it on to you, anyway, because it talks about falling and holes.

I walk down the street.
There is a deep hole in the pavement.
I fall into it.
I am lost… I feel powerless.
It is not my fault.
It takes me for ever to get out.

I walk down the same street.
There is a deep hole in the pavement.
I pretend not to see it.
I fall into it again.
I can’t believe that I am in the same place.
But it is not my fault.
It still takes me a long time to get out.

I walk down the same street.
There is a deep hole in the pavement.
I see that it is there.
I fall into it anyway… it’s a habit now.
My eyes are wide open.
I know where I am.
It is my fault.
I get out of it immediately.

I walk down the same street.
There is a deep hole in the pavement.
I walk around it.

I walk down another street.

My question would be whether there is any way of feeling fine in a hole, whether you can fall in deliberately knowing that getting in and getting out is up to you. And that perhaps you can be fine in a hole sometimes and get interesting things out of it. Precious stones.

The hole puts the surface in doubt: it is the part that is missing and which makes it possible to disturb a single direction. Have you heard of white holes? In astrophysics a white hole refers to a hypothetical object that is the opposite of the far better known black hole. Like the black hole, the white hole is a fracture of space-time. But, unlike and contrary to the former, it does not absorb energy but discharges it continuously. A white hole appears on the surface of time. What I would like is for being in love to be like a white hole. To embrace the situation. To be able to alter space-time but without being absorbed. To be able to expand, to release energy, to transform it so that it can move the world, including your own.

Let her cum first

Years ago (I reckon nearly 10 years have passed… Space-time strikes again) I went to one of Annie Sprinkle’s marriages to the Earth. She and her human partner, Beth Stephens, went around cities in the world performing wedding ceremonies to marry elements of the earth; water, vegetable, mineral… In Barcelona the silver wedding to the metals of the earth took place. The dress code was wear something silver.

Annie Sprinkle, mother of post-porn and the source of many quotes that I often use, is proposing a modification of the erotic and desire with the concept of Ecosex. Having erotic relations with nature. And no, girls, this isn’t just the classic cucumber or phallic-shaped vegetable. To be precise, Ecosex gets away from these genital notions, coitocentrism and other pillars of what is considered sex and pleasure. Ecosex is, among a lot of things, enjoying something naked and drying your skin in the wind and sun. The sensation of your body when lying in the grass, the sand or when touching the snow. Feeling like getting wet and taking your shoes off in the summer rain. Eating watermelon or any juicy fruit, leaving your hands to get soaked and for the juice to dribble from the corner of your mouth to your neck. The pleasure of pissing in the open air and, if pushed, in Barcelona, even in the street. Even if it is illegal (sexier, look). The pleasure of feeling the air on your skin, on your exposed cunt while you’re pissing. Contact with nature does not understand sexes, identities or races, or forms of bodily functions.

In primary school they taught us in class how plants reproduce. During playtime, a friend and I “played” at making plants reproduce. We got pollen from one plant and rubbed it in the pistil of another one. At that time we already suspected that “plant reproduction’’ was somehow linked to animal reproduction. I remember feeling a certain pleasure when performing this seemingly innocent process with plants. The same pleasure as when I played at Ken and Barbie “doing it”. A similar sensation to when I leafed through erotic comics (badly) hidden by the adults at home. Sometimes there is no reason for pleasure to be your own or to pass through you in order to be agreeable. The idea of pleasure is agreeable in itself.

In a tweet, Annie Sprinkle said something like: “If you have sex with nature, let her cum first.” Above all, generosity. The idea of a lover and his body-matter as something to take care of, not as a resource to be exploited. This is important: love as a form of generosity.

Get over this

Cast the spell back. Give form to that energy absorbed by a reflection. I do not want to give something that I do not have to somebody who has not asked for it. I want this to be an investment in me. In us.

It isn’t the same commitment as exclusivity. I believe that this principle has been discussed in several blogs and books on feminism and non-hegemonic sexual affective relations. Can we collectivise our commitment? And our desire? I believe in the need to make ourselves responsible for how we love. To be consistent. To make this a community.


Irina Mutt

Matters of Touch

Ania Nowak

De i amb

De y con

By and with

Raquel Alamo Bergström
Mar Medina Diaz
Duen Xara Sacchi

Assessorament en dramatúrgia

Asesoramiento en dramaturgia

Dramaturgy consultants

Julia Rodríguez
Mateusz Szymanówka

Video

Melanie Jame Wolf
Ania Nowak

Text

Texto

Text

Irina Mutt

Agraïments

Agradecimientos

Thanks to

Xenia Dwertmann
Frédéric Gies
Roni Katz
Agata Siniarska

Amb el suport de

Con el apoyo de

With the support of

Adam Mickiewicz Institute