Torrent Echidna Attractor

Lucía C. Pino

4. 5. – 3. 9. 2017
Arts Santa Mònica

La Rambla, 7
De dimarts a dissabtes d’11 a 21 h
Diumenges i festius d’11 a 17 h
Dilluns tancat
La Rambla, 7
De martes a sábado, de 11 a 21 h
Domingos y festivos, de 11 a 17 h
Lunes cerrado
La Rambla, 7
Tuesday to Saturday, 11 am to 9 pm
Sundays and holidays, 11 am to 5 pm
Closed on Monday

Principi
d’indiscer­nibilitat

Principio de
indiscer­nibilidad

The Principle of Indiscern­ibility

Duen Xara Sacchi

Llavors ell la va mirar i li va dir:

—Només una constant. I aquesta era la llum.

Ella va mirar per la finestra vidrada del cotxe. Va recordar quan en el segle XX els automòbils encara permetien obrir les finestretes a força de manetes i dits. Va pensar si aquesta pràctica no havia marcat també el seu lesbianisme: la mà, els dits, la finestra. A fora sentia la flaire de la selva de Tucumán. No va pensar en els tucans sinó en les guerrilleres mortes.

—És òbvia la indiscernibilitat de les partícules; com és obvi que, amb una sola constant, només tindràs un món on la mort és el final de la vida. La matèria, per sort, s’escapa d’aquestes estupideses. Com diu la meva parella, l’idealisme mata.

Dissimuladament ell va guardar el preservatiu que estava ostensivament a la vista, tant com la C einsteniana. Va fixar la mirada. Va accelerar. Jo era professor de filosofia de les ciències. Luc, escultora. Ella es va fregar el tou dels dits i va deixar en suspens la mà al seu costat, en una ganyota inoportuna, evident. Ell va fer com que no la veia i es va aferrar al volant amb força. Va agafar els revolts del camí d’asfalt com si el peralt no existís i pogués dominar la insistència del pendent. Ella va baixar del cotxe, va ajuntar els llibres d’història de la física que havia deixat apilats a terra.

—La matèria no és inerta. Li va dir i va tancar la porta delicadament.

Ell va baixar amb dificultat, com si les articulacions li juguessin una mala passada i hagués de moure’s com el ninot de fusta que portava Luc els divendres per ensenyar a dibuixar a les filles de l’Arrabio. Així els deia ella. Luc el va esperar per caminar al seu costat, sense mirar-lo li va dir:

—Les filles de l’Arrabio són fràgils, interferències.

Ell ho va entendre. Jo va créixer al camp austral. El seu pare tenia una llibreria. Era comunista. Una tarda un artefacte de rellotgeria va esclatar i va destrossar tota la vitrina.

—Recordo veure com havien quedat suspesos a les fulles dels arbres trossos de paper i pintura. El meu germà era pianista i guerriller.

Llavors Luc s’ajeu al costat de Mae i tanca els ulls. Estira l’esquena com si fos una cinta elàstica vella i groguenca. Reposa el cap entre els coixins. Deixa que el sol pàl·lid de les tres de la tarda li il·lumini la parpella dreta. Pestanyeja suaument. Pensa:

—La construcció intrínsecament desigual i informe dels metalls em commou. La irregularitat invisible al nostre tacte.

—Quan era petita pensava que podria caure al buit i flotar. Tenia un somni de suspensió. Va xiuxiuejar Mae mentre començava a adormir-se.

—És antiintuïtiva la caiguda.

Luc, sense obrir els ulls, estén la mà i acaricia tota la curvatura de les cames de Mae. Treu la llengua. L’estén i la llepa.

—Quan era petita enganxava la llengua en les barres de metall que sostenen el formigó. Vaig créixer als Altos Hornos Zapla. Tinc més afinitat química amb la zaplita que amb un humà.

—Echidna és un Atractor, Luc.

—Ho sé. Jo insisteix que és la fórmula, no la matèria, la que fa parlar les coses. Insisteix en l’assemblea. No s’adona que sense cadires no hi ha assemblea.

Mae riu amb totes les dents i deixa caure un petó pesat sobre l’espatlla de Luc.

—Jo pensa en variables independents, es pensa a si mateix com un mamífer solitari. Gira el cap i em mira amb ulls grans, agafa el guix i tanca el puny i escriu a la pissarra. L’incomoda haver de compartir les classes amb mi, encara que ho dissimula. No creu que Echidna sigui un Atractor, ho sé. Pensa que és un punt entre coordenades o una combinació estructural com descrivien el llenguatge fa un segle en el continent exterior. No entén què fem les escultores. Pensa que el llenguatge no és material. Parla d’espècies, d’extinció, de futur. Les estudiants l’escolten mentre modelen les resines. Ell es pensa que no l’escoltem perquè no el mirem. I pensa que les escultores assignem propietats màgiques a la matèria, no que la matèria és indiscernible de la comunicació.

Mae torna a riure. S’estira en tot el llit, espia les fulles d’una magnòlia a la llunyania. Luc, diu. La crida. Atén al seu nom mentre el pronuncia.

—Luc

Mae pensa per un moment en el seu pare. Però abandona el pensament. Tots aquests homes preocupats per les relacions de fricció mecàniques, pels canvis entre variables determinades, per la repetició, per les volanderes i els motors, pels òrgans i el seu funcionament. Per la inflació. Obre els llavis per respirar per la boca però la ràfega d’aire xoca amb les lletres que Mae fa xiular mentre diu:

—La inflació és un terme relatiu a l’ús dels metalls per les cultures continentals d’expansió colonial. Les nostres vides sempre han estat de metall. La qüestió és que l’enunciador, l’encunyador, té una perspectiva d’infinita expansió. Partícules valuoses fonamentals es barregen amb altres i fan la matèria original. La matèria, en aquesta posició entròpica absoluta que ens menysprea com a simples intercanviadores, es va degradant. Ja en la mateixa enunciació apareix la depreciació, ja que l’origen ens posiciona en una versió devaluada de la interacció matèria-temps i per la qual cal donar més i més. És una visió estúpida del continu vital.

—Has parlat amb el teu pare?

—Sí.

Riuen.

Luc escolta els rails lliscar en un contacte incandescent, el frec comunica a les seves entranyes la proximitat de l’estació. No és la visió. No és la motricitat de les imatges. És el tacte intern i secret de les seves entranyes allò que l’angoixa fins a les llàgrimes. Ha de baixar, separar-se, desprendre’s d’aquesta massa veloç, ferotge de cables, rails, olors. Sortir al tacte amb persones que es pensen com a persones en el continent. Li costa, tornar a sentir el límit de la pell. Perdre la comunitat amb Mae. Fins i tot amb les filles de l’Arrabio, fins i tot amb Jo, que ara l’espera a l’andana, per caminar fins a les sales d’audiències de classificació. Mira cap a avall l’abisme entre el transductor i el ciment. Tem caure en el buit. El seu peu rep el cop del formigó que encara se sent només formigó. Vol plorar a crits.

—Fa molt que no venia al continent.

—Com se sent?

—Incòmode.

Jo somriu i li ofereix el braç per caminar. Luc agraeix el gest. A fora la ciutat s’imposa.

La junta de classificacions sembla una escenografia d’una pel·lícula de 1992, l’any de l’Atractor. Aquell any les vies del petroli que travessen la selva amazònica es van detenir. Inesperadament una espècie de comunió —casualitat, li van trucar els periodistes de les televisions mundials— es va produir entre el fluid viscós i pesant i les sabatilles de goma que corrien sobre l’asfalt bleint. Tot es va aturar per un moment. Mae era entre la gent. Ella i el seu grup s’abraçaven als yuchans, últims arbres-màscares. Mae va sentir una espècie de buit:

—Ens vam mirar entre nosaltres, les dels arbres, i vam veure que sobre la ruta totes les persones també s’agafaven les unes a les altres, com si faltés alguna cosa, com si totes haguéssim de quedar suspeses en l’aire. Des d’on era, abraçada a una de les branques en flor podia veure el silenci, només s’escoltava l’helicòpter que ens rondava com un ocell rapinyaire. El fum dels pneumàtics encesos, els cants de les dones wichi. El petroli ha cessat! El petroli ha cessat! Va cridar un noi jove. Vaig baixar del Yuchan i ens vam ajeure a terra. I vam escoltar. El petroli no fluïa. Érem milers ajaguts sobre la terra. Així ens vam quedar. Els militars de l’avió seguien apuntant. Els càmeres també. Les forces armades es veien desconcertades, alguns també es van acostar al terra. Ens vam quedar així.

Jo s’apropa primer al tribunal. La junta de classificacions està formada per diferents persones, no se sap quins pertanyen a quina configuració epistemològica. Segons a qui li preguntis et diran que hi ha roques, animals, exyuppies, productivistes neoliberals amb consciència de classe, vibracions, plantes sagrades, membranes, col·lectius, amants… El que ningú pot negar ara és que la materialitat pren decisions complexes. Que imposa i invoca. Així que per molt que, efectivament, aquest tribunal és escenogràfic, ho és perquè algunes n-mat encara respiren en antics formats com el bi- dimensional, S-O, D-H, etc.

Jo no va ser enviat a l’Atractor com d’altres, es va oferir com a voluntari. Durant dècades havia ensenyat la teoria de les cordes però era incapaç de renunciar a la idea de futur. Per a ell la transformació, el canvi, es dona en horitzons, no en continu. Jo ha de donar compte del treball que ha fet amb Luc.

—Entenc que Les Escultores aconsegueixen interpretar la materialitat com un ésser viu. I que això permet a altres éssers vius prendre decisions ètiques sobre la continuïtat espaciotemporal i, per tant, produir canvis en les persones com jo, que mantenim una configuració epistemològica d’estats separats, encara que metodològicament puc acceptar que hi ha un transductor, un traspàs entre dues configuracions i que finalment viurem en n-dimensions. Diu Jo, convençut.

Luc, a uns passos, aixeca el tors de la seva mà esquerra i la posa en suspens. Jo es distreu, recorda aquest gest, per primera vegada sent que ella li ha dit alguna cosa personal, com si una equació diferencial li hagués acariciat fermament els turmells. Se sent confós, excitat i valent. Plora. Pensa que fa molt va llegir un tractat sobre la constitució química diferenciada de les llàgrimes. Continua parlant:

—Echidna, el nom mitològic del qual és serp-dona, és un Atractor que necessita la modulació de membranes de Les Escultores. Luc, aquí present, és especialista en la interconnexió dimensional entre els antigament anomenats metalls i les descendents moleculars d’homes i dones. La modulació de Luc permet que les persones com jo i altres descendents d’antigues epistemes puguem viure Echidna, i, per tant, també crear connexions amb altres atractors. O finalment abandonar el continent. Diu Jo.

Luc s’atura sobre les seves paraules, A-B-A-N-D-O-N-A-R. Somriu i decideix parlar:

—El continent és porós. On anar? No. Echidna ja és al continent. L’hem iterat. Pastant la matèria, les filles de l’Arrabio, les escultores i les botàniques, les guerrilleres i les floracions. Tot va començar quan vam ignorar la classificació, després l’assignació, després els òrgans. Us explicaré una història. Potser ja era una llegenda. Mae es va enfilar a aquell arbre lliscant pell contra pell. Les últimes màscares havien sortit de les seves entranyes, ella en duia una a la cara mentre grimpava. Primer la camioneta F 100 amb motor mecànic es va incrustar entre les arrels i la copa. Tot el metall blau de la carrosseria, ara marró violeta del foc, sonava. Aquella màscara portava plomes de guineu, taques de jaguar. I llavors va ser el silenci. Jo era a milers de km espacials antics. Vaig girar la meva cara quan va trencar l’arrabio. No hi havia cap signe més que el carboni exacerbat. Llavors vaig pintar la seva cara-màscara amb el roig del ferro de les meves mans, i ella va traspuar tots els noms de l’acer. Em va dir suaument: “El petroli acostuma a baixar al costat de la casa dels meus ancestres, sense barrejar-se, juntament amb l’aigua i els ossos d’animals morts. Aquesta màscara-arbre és la meva cara, la teva escultura-espina la teva mà”.

A finals de 2017 encara es llegia als carrers cartells que deien "El capitalisme és la utopia". No eren les imatges més preponderants, però allà eren. No podíem trobar la resposta a l’endevinalla: partícules nòmades, sensacions de mercat, imatges flux, caos determinista, univers inflacionari. Caminàvem hores-espai intentant imaginar com resoldre una equació que es basava en teleologies estranyes a nosaltres.

—Les filles de l’Arrabio avui han modelat Atractors gegants, hem triat noms, el nostre, l’esquer serà Echidna, no te n’oblidis.

—Hem aconseguit assenyalar amb sons els camins marcats pels peus de les teixidores. Grimparem als arbres i així cada una farà un so, la melodia agitarà les orelles del Ñande Yari. Els operaris escoltaran el cant de la Yunga, sortiran a veure què passa. Tots els pous quedaran, per segons, descuidats. Així entrarem a tancar tots els conductes. La terra respirarà. Seran segons però ens donarà temps.

—Echidna es desprendrà del continent quan anunciïn en els televisors que el fluid ha cessat. Elevaré la meva mà esquerra, la deixaré suspesa, això serà el començament, el mateix faran les filles de l’Arrabio. Serà indiscernible la força, de la matèria, de la protesta, de l’asfalt, de nosaltres.

A finals de l’any 2001 diversos transductors funcionaven cap a i des d’Atractors al Continent. Quan Jo i Luc van sortir de la vista davant el tribunal alguna cosa havia canviat. El continent i els seus jutges ja no existien, això va preocupar Luc.

—Són aquí, va dir Mae.

—No, deixa’ls, ells es pensen que són aquí. Nosaltres sabem que aquí no existeix.

Entonces él la miró y le dijo:

—Sólo una constante. Y esa era la luz.

Ella miró por la ventana vidriada del auto. Recordó cuando en el siglo XX los automóviles aún permitían abrir las ventanillas a fuerza de poleas y dedos. Pensó si esa práctica no había también marcado su lesbianismo: la mano, los dedos, la ventana. Afuera se olía la selva tucumana. No pensó en los tucanes sino en las guerrilleras muertas.

—Es obvia la indiscernibilidad de las partículas; como es obvio que, con una sola constante, sólo tendrás un mundo donde la muerte es el final de la vida. La materia, por suerte, escapa a esas estupideces. Como dice mi novia, el idealismo mata.

Disimuladamente él guardó el preservativo que estaba ostensivamente a la vista, tanto como la C einsteniana. Fijó la mirada. Aceleró. Jo era profesor de filosofía de las ciencias. Luc escultora. Ella se frotó la yema de los dedos y dejó en suspenso la mano a su lado, en una mueca inoportuna, evidente. Él hizo como que no la veía y se aferró al volante con fuerza. Tomó las curvas del camino de asfalto como si el peralte no existiera y pudiera dominar la insistencia de la pendiente. Ella bajó del auto, juntó los libros de historia de la física que había dejado apilados en el suelo.

—La materia no es inerte. Le dijo y cerró la puerta delicadamente.

Él se bajó con dificultad, como si las articulaciones le jugaran una mala pasada y tuviera que moverse como el muñeco de madera que llevaba Luc los viernes para enseñar a dibujar a las hijas del Arrabio. Así les decía ella. Luc le esperó para caminar a su lado, sin mirarlo le dijo:

—Las hijas del Arrabio son frágiles, interferencias.

Él entendió. Jo creció en el campo austral. Su padre tenía una librería. Era comunista. Una tarde un artefacto de relojería estalló y destrozó toda la vitrina.

—Recuerdo ver como habían quedado suspendidas en las hojas de los árboles trozos de papel y pintura. Mi hermano era pianista y guerrillero.

Entonces Luc se recuesta junto a Mae y cierra los ojos. Extiende la espalda como si fuera una cinta elástica vieja y amarillenta. Acomoda la cabeza entre las almohadas. Deja que el sol pálido de las tres de la tarde le ilumine el párpado derecho. Pestañea suave. Piensa:

—La construcción intrínsecamente desigual e informe de los metales me conmueve. La irregularidad invisible a nuestro tacto.

—Cuando era pequeña pensaba que podría caerme al vacío y flotar. Tenía un sueño de suspensión. Susurró Mae mientras comenzaba a dormirse.

—Es anti intuitiva la caída.

Luc, sin abrir los ojos, extiende la mano y acaricia toda la curvatura de las piernas de Mae. Saca la lengua. La extiende y la lame.

—Cuando era pequeña pegaba la lengua en las barras de metal que sostienen el concreto. Crecí en los Altos Hornos Zapla. Tengo más afinidad química con la zaplita que con un humano.

—Echidna es un Atractor, Luc.

—Lo sé. Jo insiste en que es la fórmula, no la materia, la que hace hablar a las cosas. Insiste en la asamblea. No se da cuenta que sin sillas no hay asamblea.

Mae se ríe con todos los dientes y deja caer un beso pesado sobre el hombro de Luc.

—Jo piensa en variables independientes, se piensa a sí mismo como un mamífero solitario. Gira la cabeza y me mira con ojos grandes, toma la tiza y cierra el puño y escribe en la pizarra. Le incomoda tener que compartir las clases conmigo, aunque lo disimula. No cree que Echidna sea un Atractor, lo sé. Piensa que es un punto entre coordenadas o una combinación estructural como describían al lenguaje hace un siglo en el continente exterior. No entiende qué hacemos las escultoras. Piensa que el lenguaje no es material. Habla de especies, de extinción, de futuro. L*s estudiantes le escuchan mientras moldean las resinas. Él piensa que no le escuchamos porque no le miramos. Y piensa que las escultoras le asignamos propiedades mágicas a la materia no que la materia es indiscernible de la comunicación.

Mae vuelve a reír. Se extiende en toda la cama, espía las hojas de un magnolio a lo lejos. Luc, dice. Le llama. Atiende a su nombre mientras lo pronuncia.

—Luc

Mae piensa por un momento en su padre. Pero retira el pensamiento. Todos esos hombres preocupados por las relaciones de fricción mecánicas, por los cambios entre variables  determinadas, por la repetición, por las arandelas y los motores, por los órganos y su funcionamiento. Por la inflación. Abre los labios para respirar por la boca pero la bocanada de aire se choca con las letras que Mae hace silbar mientras dice:

—La inflación es un término relativo al uso de los metales por las culturas continentales de expansión colonial. Nuestras vidas siempre han sido de metal. La cuestión está en que el enunciador, el acuñador, tiene una perspectiva de infinita expansión. Partículas valiosas fundamentales se mezclan con otras y hacen la materia original. La materia, en esta posición entrópica absoluta que nos desprecia como meras intercambiadoras, se va degradando. Ya en la misma enunciación aparece la depreciación, pues el origen nos posiciona en una versión devaluada de la interacción materia-tiempo y por la que hay que dar más y más. Es una visión estúpida del continuo vital.

—¿Has hablado con tu padre?

—Sí.

Se ríen.

Luc escucha los rieles deslizarse en un contacto incandescente, el roce le comunica a sus entrañas la cercanía de la estación. No es la visión. No es la motricidad de las imágenes. Es el tacto interno y secreto de sus entrañas lo que la angustia hasta las lágrimas. Tiene que bajar, separarse, desprenderse de esa masa veloz, feroz de cables, rieles, olores. Salir al tacto con personas que se piensan como personas en el continente. Le cuesta, volver a sentir el límite de la piel. Perder la comunidad con Mae. Incluso con las hijas del Arrabio, incluso con Jo que ahora la espera en el andén, para caminar hasta las salas de audiencias de clasificación. Mira hacia abajo el abismo entre el transductor y el cemento. Teme caer en el vacío. Su pie recibe el golpe del concreto que aún se siente sólo concreto. Quiere llorar a gritos.

—Hace mucho que no venía al continente

—¿Qué tal se siente?

—Incómodo

Jo se sonríe y le ofrece el brazo para caminar. Luc agradece el gesto. Afuera la ciudad se impone.

La junta de clasificaciones parece una escenografía de una película de 1992, el año del Atractor. Ese año las vías del petróleo que atraviesan la selva amazónica se detuvieron. Inesperadamente una especie de comunión -casualidad, le llamaron los periodistas de las televisoras mundiales- se produjo entre el fluido viscoso y pesado y las zapatillas de goma que corrían sobre el asfalto hirviendo. Todo se detuvo por un momento. Mae estaba entre la gente. Ella y su grupo se abrazaban a los yuchanes, últimos árboles-máscaras. Mae sintió una especie de vacío:

—Nos miramos entre nosotras, las de los árboles, y vimos que sobre la ruta también, todas las personas se agarraban unas de otras, como si algo faltara, como si fuéramos a quedar todas suspendidas en el aire. Desde donde estaba, abrazada a una de las ramas en flor podía ver el silencio, sólo se escuchaba el helicóptero que nos rondaba como un ave rapaz. El humo de los neumáticos encendidos, los cantos de las mujeres wichi. ¡El petróleo ha cesado! ¡El petróleo ha cesado! Gritó un chico joven. Bajé del Yuchán y nos recostamos en el suelo. Y escuchamos. El petróleo no fluía. Éramos miles tendidos sobre la tierra. Así nos quedamos. Los militares del avión seguían apuntando. Los camarógrafos también. Las fuerzas armadas se veían desconcertadas, algunos también se acercaron al piso. Nos quedamos así.

Jo se acerca primero al tribunal. La junta de clasificaciones está formada por diferentes personas, no se sabe cuáles pertenecen a qué configuración epistemológica. Según a quién le preguntes te dirán que hay rocas, animales, ex yuppies, productivistas neoliberales con conciencia de clase, vibraciones, plantas sagradas, membranas, colectivos, amantes… Lo que nadie puede negar ahora es que la materialidad toma decisiones complejas. Que impone e invoca. Así que por más que, efectivamente, este tribunal es escenográfico, lo es porque algunas n-mat aún respiran en antiguos formatos como el bi- dimensional, S-O, M-H, etc.

Jo no fue enviado al Atractor como otros, se ofreció como voluntario. Durante décadas había enseñado la teoría de las cuerdas pero era incapaz de renunciar a la idea de futuro, para él la transformación, el cambio, se da en horizontes, no en continuo. Jo tiene que dar cuenta del trabajo que ha realizado con Luc.

—Entiendo que Las Escultoras logran interpretar la materialidad como un ser viviente. Y que eso permite a otros seres vivientes tomar decisiones éticas sobre la continuidad espacio-temporal y, por lo tanto, producir cambios en las personas como yo, que mantenemos una configuración epistemológica de estados separados, aunque metodológicamente puedo aceptar que hay un transductor, un traspaso entre dos configuraciones y que finalmente viviremos en n-dimensiones. Dice Jo, convencido.

Luc a unos pasos, levanta el torso de su mano izquierda y la pone en suspenso. Jo se distrae, recuerda ese gesto, por primera vez siente que ella le ha dicho algo personal, como si una ecuación diferencial le hubiera acariciado firmemente los tobillos. Se siente confundido, exitado y valiente. Llora. Piensa que hace mucho leyó un tratado sobre la constitución química diferenciada de las lágrimas. Sigue hablando:

—Echidna, cuyo nombre mitológico es serpiente-mujer, es un Atractor que necesita de la modulación de membranas de Las Escultoras. Luc, aquí presente, es especialista en la interconexión dimensional entre los antiguamente llamados metales y las descendientes moleculares de hombres y mujeres. La modulación de Luc permite que las personas como yo y otras descendientes de epistemes antiguas podamos vivir Echidna, por lo tanto también crear conexiones con otros atractores. O finalmente abandonar el continente. Dice Jo.

Luc se detiene sobre sus palabras, A-B-A-N-D-O-N-A-R. Sonríe y decide hablar:

—El continente es poroso. ¿Adónde ir? No. Echidna está ya en el continente. Lo hemos iterado. Amasando la materia, las hijas del Arrabio, las escultoras y las botanistas, las guerrilleras y las floraciones. Todo comenzó cuando ignoramos la clasificación, luego la asignación, luego los órganos. Les voy a contar una historia. Quizás ya era una leyenda. Mae subió a aquel árbol deslizándose piel contra piel, las últimas máscaras habían salido de sus entrañas, ella llevaba una sobre su rostro mientras trepaba. Primero la camioneta F 100 con motor mecánico se incrustó entre las raíces y la copa. Todo el metal azul de la carrocería, ahora marrón violeta del fuego, sonaba. Esa máscara llevaba plumas de zorro, manchas de Yaguar. Y entonces fue el silencio. Yo estaba a miles de km espaciales antiguos. Giré mi rostro cuando rompió el arrabio. No había ningún signo más que el carbono exacerbado. Entonces pinté su rostro-máscara con el rojo del hierro de mis manos, y ella exudó todos los nombres del acero. Me dijo suave: “El petróleo suele bajar al costado de la casa de mis ancestros, sin mezclarse, junto al agua y los huesos de animales muertos. Esta máscara-árbol es mi rostro, tu escultura-espina tu mano”.

A fines de 2017 aún se leía en las calles carteles que decían “El capitalismo es la utopía”. No eran las imágenes más preponderantes, pero ahí estaban. No podíamos encontrar la respuesta al acertijo: partículas nómades, sensaciones de mercado, imágenes flujo, caos determinista, universo inflacionario. Andábamos horas-espacio intentando imaginar cómo resolver una ecuación que se fundaba en teleologías extrañas a nosotras.

—Las hijas del Arrabio hoy han moldeado Atractores gigantes, hemos elegido nombres, el nuestro, el señuelo será Echidna, no te olvides.

—Hemos logrado señalar con sonidos los caminos marcados por los pies de las tejedoras. Treparemos a los árboles y así cada una hará un sonido, la melodía agitará los oídos del Ñande Yari. Los operarios escucharán el canto de la Yunga, saldrán a ver que sucede. Todos los pozos quedarán, por segundos, descuidados. Así entraremos a cerrar todos los conductos. La tierra respirará. Serán segundos pero nos dará tiempo.

—Echidna se desprenderá del continente cuando anuncien en los televisores que el fluido ha cesado. Elevaré mi mano izquierda, la dejaré suspendida, eso será el comienzo, lo mismo harán las hijas del Arrabio. Será indiscernible la fuerza, de la materia, de la protesta, del asfalto, de nosotras.

A fines del año 2001 varios transductores funcionaban hacia y desde Atractores al Continente. Cuando Jo y Luc salieron de la vista ante el tribunal algo había cambiado. El continente y sus jueces ya no existían, eso preocupó a Luc.

—Están aquí, dijo Mae.

—No, déjalos, ellos piensan que están aquí. Nosotras sabemos que aquí no existe.

Then he looked at her and said,

—Only one constant. And that was the light.

She looked through the glazed window of the car. She remembered when in the twentieth century cars still let you open the windows with cranks and fingers. She wondered whether this practice hadn’t also marked her lesbianism: the hand, the fingers, the window. Outside there was the smell of the Tucumán jungle. She didn’t think about the toucans, but instead of the dead guerrilleras.

—The indiscernibility of particles is obvious; just as it is obvious that, with a single constant, you will only have a world where death is the end of life. Matter, luckily, escapes those stupidities. As my girlfriend says, idealism kills.

Slyly, he hid the condom that was ostensibly in sight, just like Einstein’s C. He fixed his gaze. He sped up. Jo was teacher of the philosophy of science. Luc, a sculptor. She rubbed her fingertips and left her hand suspended at her side, with a poorly-timed, obvious grimace. He pretended not to see it and squeezed the steering wheel. He took the curves of the asphalt as if the camber didn’t exist and he could dominate the insistence of the slope. She got out of the car, with her history of physics books that she had left piled on the floor.

—Matter is not inert, she said to him and closed the door delicately.

He got out with difficulty, as though his joints had played a dirty trick on him and he had to move around like the wooden doll that Luc took on Fridays to teach drawing to the daughters of the Arrabio. That’s what she told them. Luc waited for him to walk beside her, and without looking at him, said,

—The daughters of the Arrabio are fragile, interferences.

He understood. Jo grew up in the southern countryside. His father had a bookstore. He was a communist. One afternoon, an artefact of time exploded and destroyed the whole shop window.

—I remember seeing pieces of paper and paint suspended in the leaves of the trees. My brother was pianist and a guerrilla fighter.

Then Luc lies back next to Mae and closes her eyes. She stretches her back as if it were an old and yellowing elastic strap. She puts her head between the pillows. She lets the pale three-in-the-afternoon sun light her right eyelid. She blinks softly. She thinks,

—The intrinsically uneven and shapeless construction of metals moves me. The irregularity, invisible to our touch.

—When I was little, I thought I could fall into the void and float. I dreamed of being suspended. Mae whispered as she began to fall asleep.

—The fall is counter-intuitive.

Luc, without opening her eyes, reaches out her hand and caresses the curvature of Mae’s legs. She sticks out her tongue. She reaches out and licks her.

—When I was little, I stuck my tongue on the metal bars that held the concrete. I grew up in Altos Hornos Zapla. I have more chemical affinity with the zaplita mineral than with another human being.

—Echidna is an Attractor, Luc.

—I know. Jo insists that it’s the formula, not the matter, that makes things talk. He insists on the assembly. He doesn’t realize that without chairs, there is no assembly.

Mae laughs, showing all her teeth, and plants a heavy kiss on Luc’s shoulder.

—Jo thinks in independent variables, he thinks of himself as a solitary mammal. He turns his head and looks at me with big eyes, takes the chalk and closes his fist and writes on the board. It makes him uncomfortable to share classes with me, although he hides it. He doesn’t believe that Echidna is an Attractor, I know. He thinks that it’s a point between coordinates or a structural combination as they described the language on the foreign continent, a century ago. He doesn’t understand what we the sculptors do. He thinks that language is not material. He talks of species, of extinction, of the future. The students listen to him while they mould the resin. He thinks we’re not listening because we aren’t looking at him. And he thinks as the sculptors, we assign magical properties to matter; not that matter is indiscernible from communication.

Mae laughs again. Spread across the bed, she spies the leaves of a magnolia tree in the distance. Luc, she says. She calls her. She hears her name as she pronounces it.

—Luc

Mae thinks for a moment of her father. But then stops. All those men worried about the relationships of mechanical friction, about changes between determined variables, about repetition, about washers and motors, about organs and their functioning. About inflation. She opens her lips to breathe through her mouth, but the whiff of air collides with the letters that Mae whistles as she says,

—Inflation is a term relating to the use of metals by continental cultures of colonial expansion. Our lives have always been made of metal. The point is that the enunciator, the coiner, has a perspective of infinite expansion. Valuable, fundamental particles are mixed with others and make the original matter. Matter, in this absolute entropic position that despises us as mere exchangers, is degrading. Already in the enunciation itself, there is depreciation, because the origin places us in a devalued position in the time-matter interaction and for which we have to give more and more. It is a stupid vision of the vital continuum.

—Have you talked to your father?

—Yes.

They laugh.

Luc hears the rails slide in incandescent contact, the friction telling her insides of the nearness of the station. It is not the vision. It is not the motricity of the images. It is the internal and secret touch of her insides what anguish her to tears. She has to get out, to separate, to detach herself that speeding, ferocious mass of cables, rails, smells. Go to the touch of persons who think themselves like persons on the continent. She finds it difficult, to feel the limit of the skin again. To lose the community with Mae. Even with the daughters of the Arrabio, even with Jo, who is now waiting for her on the platform, to walk to the rooms of the classification halls. She looks down into the abyss between the transducer and the pavement. She fears falling into the void. Her foot is hit by concrete that still feels only like concrete. She wants to cry out loud.

—It has been a long time since I came to the continent.

—How does it feel?

—Uncomfortable.

Jo smiles and offers her his arm to walk. Luc thanks him for the gesture. Outside, the city imposes itself.

The classifications board looks like a set of a film from 1992, the year of the Attractor. That year the oil pipelines that traversed the Amazon rainforest were stopped. Unexpectedly, a kind of communion - the world’s television journalists called it coincidence - was produced between the heavy, viscous fluid and the rubber shoes running on the boiling asphalt. All was stopped for a moment. Mae was among the people. She and her group embraced the yucháns, the last tree-masks. Mae felt a sort of void:

—We looked at each other, those of us in the trees, and we saw that on the track, too, all the people were clinging to one another, as if something were missing, as if we were all suspended in the air. From where I was, hugging one of the branches in bloom, I could see the silence, only the helicopter that hovered over us like a predatory bird could be heard. The smoke from the burned tyres, the songs of the wichi women. The oil has stopped! The oil has stopped! Shouted a young boy. I came down from the yuchán tree and we lay on the ground. And we listened. The oil didn’t flow. There were thousands of us, lying on the ground. And so we stayed. The military continued to aim from the plane. The camera crews too. The armed forces looked bewildered. Some also lay down on the ground. And we stayed like that.

Jo approaches the court first. The classification board is formed of different people, but it is not known which belong to which epistemological configuration. Depending on who you ask they will tell you that there are rocks, animals, ex-yuppies, neo-liberal productivists with class awareness, vibrations, sacred plants, membranes, collectives, lovers ... What nobody can deny now is that materiality makes complex decisions. That it imposes and invokes. So even though this court is effectively stage design, it is because some n-mats still breathe in old formats like the two-dimensional, S-O, F-M, etc.

Jo was not sent to the Attractor like the others, he volunteered. For decades he had taught string theory but was unable to give up the idea of the future. For him, transformation, change, occurs in horizontals, not continuously. Jo has to account for the work he has done with Luc.

—I understand that the Sculptors manage to interpret materiality as a living thing. And that allows other living beings to make ethical decisions about time-space continuity and, therefore, to produce changes in people like me, who maintain an epistemological configuration of separate states, although methodologically I can accept that there is a transducer, a transfer between two configurations and that, in the end, we will live in n-dimensions. Jo says, convinced.

Luc, some paces away, raises the trunk of her left hand and hangs it in suspense. Jo is distracted, remembering that gesture, for the first time feeling that she had told him something personal, as if a differential equation had firmly caressed his ankles. He sits down, confused, exited and brave. He cries. He thinks that he long ago read a treatise on the differentiated chemical constitution of tears. He continues talking:

—Echidna, whose mythological name is serpent-woman, is an Attractor who needs the membrane modulation of the Sculptors. Luc, present here, is a specialist in the dimensional interconnection between what we used to call metals and the molecular descendants of men and women. Luc’s modulation allows people like me and other descendants of ancient epistemes to live Echidna, therefore also creating connections with other attractors. Or to finally abandon the continent. Jo says.

Luc stops on his words, A-B-A-N-D-O-N. She smiles and decides to speak:

—The continent is porous. Where do we go? No. Echidna is already on the continent. It we have iterated it. Amassing the matter, the daughters of the Arrabio, the sculptors and the botanists, the guerrilla fighters and the flowerings. All began when we ignored the classification, then the allocation, then the organs. I’m going to tell you a story. Perhaps it was a legend. Mae climbed that tree sliding skin to skin, the last masks had come out of her insides, she had one on her face as she climbed. First, the F100 pick-up with a mechanical engine was encrusted between the roots and the crown. All the blue metal of the bodywork, now brown violet from the fire, sounded. That mask had fox feathers, jaguar spots. And then it was the silence. I was thousands of old space kilometres away. I turn my face when the arrabio broke. There was no sign other than the exacerbated carbon. Then I painted her face mask with the red from the iron of my hands, and she exuded all the names of the steel. She said to me softly: ‘The oil usually goes down the side of the house of my ancestors, without mixing, together with the water and the bones of dead animals. This mask-tree is my face, your sculpture-spine, your hand’.

At the end of 2017, you could still read posters on the street that said “The capitalism is the utopia”. They were not the most dominant images, but there they were. We could not find the answer to the riddle: nomadic particles, market sensations, flow images, deterministic chaos, inflationary universe. We went through space-time trying to imagine how to solve an equation that was based on teleologies that were foreign to us.

—The daughters of the Arrabio today have moulded giant Attractors. We have chosen names, our lure will be Echidna, don’t forget.

—We’ve managed to use sounds to point out the paths marked by the feet of the weavers. We will climb the trees and each one will make a sound. The melody will shake the ears of the Ñande Yari. The operators will listen to the song of the Yunga. They will come out to see what is happening. For seconds, all the wells will be unguarded. This is how we will enter to close all the conduits. The earth will breathe. It will be only seconds, but it will give us time.

—Echidna will detach from the continent when they announce on the television that the fluid has ceased. I will raise my left hand. I will leave it suspended. That will be the beginning; the daughters of the Arrabio will do the same. The force will be indiscernible from matter, the protest, the asphalt, us.

At the end of 2001, several transducers operated to and from Attractors to the Continent. When Jo and Luc went out of view before the tribunal, something had changed. The continent and its judges no longer existed, that worried Luc.

—They’re here, said Mae.

—No, leave them, they think they are here. We know that here does not exist.

David Mutiloa, Roger Serret i Ricou

Assistència tècnica en la producció, construcció i muntatge

Asistencia técnica en la producción, construcción y montaje

Technical assistance in production, construction and installation

Pense

Assessorament en la producció

Asesoramiento en la producción

Production consulting

Roc Jiménez de Cisneros

Assessorament en làser

Asesoramiento en láser

Laser consulting

Duen Xara Sacchi

Text Principi d’indiscernibilitat

Texto Principio de Indiscernibilidad

Text The Principle of Indiscernibility

Amb el suport de

Con el apoyo de

With the support of

  1. Hangar.org
  2. Ana Mas Projects
  3. Et Hall

Agraïments

Agradecimientos

Thanks to

Tere Badía, Pense, Laila Agzaou, Sergi Botella, Rocío Campaña, Ana Mas, Jorge Bravo, Itziar Markiegi, Mari Pepa, Myriam RZM, Jara Rocha, Jose Begega, Consuelo García Blanque, Consol Llupiá, Pepe Ramos, Carmela, Antoni Damià G. C.